L'Anna és una periodista -poeta i amb un blog molt interessant, m'informa el meu pare- de Montmeló, amb qui jo havia coincidit, també sense saber-ho, publicant un article al darrer número de la Revista Vallesos. I la veritat és que he quedat impressionada també pel seu treball. Ja havia entrevistat a familiars de 10 vallesans que varen passar pels camps nazis. Podré afegir moltes anotacions a tots ells, amb comentaris que identificaré com AB.
I també prenc les fotografies de molts d'elles, algunes fetes per fotògrafs del 9 Nou amb els familiars, per poder "posar cara" a alguns dels que, per mi, fins ara només eren un número i una fitxa.
La llista de què disposava era de 27 vallesans. Des d'aleshores, la recerca ha avançat, tant a nivell de l'Amical, que ja disposa de molta més informació.
Per sort, també, m'ha pogut també passar contactes de familiars.
Adjunto també l'article que va escriure aquell dia en què es commemorava el 60è aniversari de l'alliberament del camp de Mauthausen.
En periodisme les fonts són bàsiques. Els testimonis que apareixen en aquest reportatge són les últimes fonts: les darreres persones que guarden la memòria d'uns fets, sovint dolorosos, que van haver de restar amagats durant dècades. Són les últimes persones que poden explicar de forma directa el sofriment de tants republicans víctimes dels nazis, dels anys de represàlies franquistes i les penúries diàries que van patir.
El seu testimoni ens mostra com la tragèdia no va acabar al camp de Mauthausen, sinó que va continuar en els que van quedar vius. Moltes mares van haver de fer el cor fort i tirar endavant els fills com van poder, suportant la llosa del cruel estigma de roges que els col·locava la dictadura. Aquestes mares van guardar la memòria del marit, les seves cartes, les van transmetre als fills i ells les han donat a conèixer: han mantingut aquesta memòria, sovint com un incentiu per defensar les llibertats, per lluitar contra l'oblit fàcil o el girar els ulls cap a una altra banda.
El sentit d'explicar tot això no és remoure enfrontaments, sinó deixar constància d'aquell horror perquè ens adonem de la seva magnitud terrible i perquè prenguem consciència que els que van morir allàˆ eren persones de ben a prop: potser pares dels nostres veïns, potser un avi d'un amic o un oncle d'un conegut.
Quan en lloc d'aquell número deshumanitzador que els donaven els nazis hi posem nom i cognoms, un poble de procedència, una família, una història personal –que és també col·lectiva- és quan ens adonem de la bogeria perfectament calculada dels camps d'extermini. La memòria que ens transmeten els testimonis, els fragments de cartes dels deportats que publiquem són el darrer murmuri d'aquells a qui van segar la veu. El mínim que podem fer és escoltar-los.
(Article d'Anna Ballbona, periodista, publicat a El 9 Nou el 04/05/2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada